Comentari-Memòria de la Peça Coreogràfico-Polifònica ‘Escolteu’

Publicat el 15/05/2009

(Sant Felip Neri-Barcelona, 15 de Maig)

‘Escolteu’

Julia Koch satisfeia, amb aquesta nova producció, la plasmació d’un somni que havia estat incubant des dels seus inicis en el món de la dansa, mentre compaginava els primers estudis corporals amb el conreu del cant coral a diverses formacions d’Alemanya i els Països Baixos: el treball d’interacció entre veu i cos sota una òptica contemporània, un concepte que no ha estat molt prodigat (al menys a les nostres latituds), perquè normalment (i a banda dels espectacles de dansa clàssica que es produeixen, als grans teatres d’òpera, en el seu format habitual de ballet amb orquestra) la dansa contemporània s’acostuma a executar amb música enregistrada.

Si en el cas de ‘Veus a la vora de l’aigua’ la monodia representava un primer estadi en aquest nou projecte interactiu, el concert de Sant Felip Neri dins del Maig Coral ’09, que oficialment, i segons el programa de mà editat per la FCEC, era el de presentació de ‘coreografies polifòniques’ (la nova iniciativa endegada conjuntament entre la Federació Catalana d’Entitats Corals i Ribermúsica), constituia un primer intent d’estudiar les possibilitats de juxtaposar, en un mateix context, la polifonia vocal i la dansa-moviment.

A la primera entrevista que en Joan Puigdellívol va mantenir amb en Lluís Vila, el director de la Coral Sant Jordi, no hi va haver dubte que aquesta formació, una de les més reconegudes del panorama coral de Catalunya, que ha sabut conservar l’estela mítica que Oriol Martorell li va imprimir al llarg de més de quaranta anys, seria una de les que amb més interès recolliria el missatge de la coreògrafa, que considera la creació corporal a partir de la polifonia vocal com el seu projecte estrella. En això, i davant la possibilitat de muntar la coreografia d’una obra que Carles Santos havia dedicat en exclusiva a la Coral Sant Jordi, ‘Escolteu’, concebuda justament per a combinar la veu i els moviments dels cantaires, Lluís Vila va programar petites sessions als inicis dels assaigs, que es van perllongar des de setembre de 2008 fins a maig de 2009, amb un llarg període d’inactivitat, a causa de la preparació d’altres compromisos del cor.

A nivell vocal, Escolteu consisteix en un complex i difícil entramat polifònic d’onomatopeies amb el peculiar ritme, els ostinatos i els deliberats excessos i extravagàncies que han donat fama al músic valencià, que Julia Koch, a través d’una immersió profundíssima en l’obra, va saber traduir amb una sorprenent intuïció, de manera que costaria trobar una equivalència més exacta, una correspondència més ajustada entre allò tan abstracte que ens suggereix l’onomatopeia i la seva extrapolació a moviment dels cossos. El resultat final, fruit també d’una predisposició entusiàstica per part del cor i el seu director, fou una doble i exhuberant polifonia -vocal i gestual- de gran vitalitat que, segons la coreògrafa, volia evocar la necessitat que tot grup humà (que, tot i una certa homogeneïtat, està compost, al seu torn, per altres petits grups) té de comunicar-se i ésser escoltat, de manera que del treball rítmico-vocal se’n desprenia tota una lectura sociològica sobre la comunicació humana en un món que ja ha estat divers des dels mateixos orígens de la civilització.

En els seus comentaris sobre Escolteu, Julia Koch insisteix en el valor del gest, que respon a uns codis universals i a uns patrons eminentment rítmics que depassen, fins i tot, la capacitat de comunicació de qualsevol idioma, i destaca l’interès de plasmar, en el seu treball gestual per a aquesta obra, les situacions quotidianes més habituals.

Prèviament a l’execució d’Escolteu, que fou rebuda pel públic habitual del Maig Coral amb entusiàstics aplaudiments, valorant-ne la novetat, Julia Koch i Margherita Bergamo presentaven a duo una poètica versió corporal de l’antiga cançó catalana ‘El Testament d’Amèlia’. Tot i la brevetat de les tres estrofes d’un romanço que en la seva versió completa té unes dimensions que depassen la majoria de cançons populars, i més enllà de la seva concepció escènica, articulada sobre les relacions interpersonals de dues dones, la simple contemplació de la coreografia deixava entreveure les coordenades del nou projecte ‘coreografies polifòniques’, inspirat per una austeritat, un lirisme i una poètica corporal que en seran els trets definitoris i seran objecte d’estudi més ampli en un futur immediat.

Afegeix un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>