Comentari-Memòria de la Peça Coreogràfico-Polifònica ‘Ave Maria’

Publicat el 20/05/2009

(Palau Robert-Barcelona, 20 de Maig)

‘Ave Maria’

Aquesta fou una intervenció molt breu, d’uns cinc minuts de durada, però va ser rebuda amb molt bona acollida per part del públic assistent i per l’extraordinària cordialitat que els components de l’octet vocal Musica Reservata de Barcelona van dispensar a Julia Koch des del primer assaig. Musica Reservata és un conjunt vocal que compta amb una llarga trajectòria i reuneix vuit cantants especialitzats en la interpretació de la polifonia vocal del renaixement, amb incursions sovintejades en els repertoris contemporanis. Ha realitzat enregistraments i concerts amb directors de la talla de Bruno Turner, Bart Vandewege o Peter Philips.

Davant la possibilitat de participar en el projecte ‘coreografies polifòniques’, que impulsa Ribermúsica, la gent de Musica Reservata va respondre “sense reserves” per a incloure’s en una iniciativa que, a hores d’ara -i a més de la Coral Sant Jordi, que n’ha estat la pionera- ja forma part dels plans futurs de formacions com l’Escolania i la Capella de Montserrat, la Coral Càrmina, el Cor de la Universitat Ramon Llull, el Cor de Cambra de la Diputació de Girona, la Camerata Sant Cugat, el Cor Jove de l’Orfeó Català, la Capella de Sant Pau del Camp i darrerament, també l’ensemble vocal que dirigeix la directora catalana Núria Cunillera a la Hochschule de Karlsruhe (Alemanya).

L’Ave Maria de Tomás Luis de Victoria, una composició que, com totes les del geni castellà, presenta un equilibri perfecte entre les complexitats de l’entramat polfònic i el hieratisme homofònic propi de la música sacra del renaixement europeu, reuneix totes les característiques d’austeritat i lirisme que Julia Koch necessita per a crear una coreografia que permeti la plasmació i posterior desenvolupament del que, des de Ribermúsica, hom qualifica com a ‘poètica del cos’: la perfecta integració, en igualtat de condicions, dels dos grans paràmetres, l’auditiu i el visual, el primer a partir de la matèria prima de la veu humana i el segon, del moviment dels cossos, que en una fase futura de desenvolupament poden, fins i tot, extrapolar-se per complet, com succeia en els cors de l’antiga Grècia. Una integració no sempre fàcil en una època afectada per una certa indefinició estètica, en la qual s’ha dit tant a tots nivells, que resulta dificultós trobar llenguatges veritablement innovadors. Tanmateix, aquests ho seran més en la mesura que sàpiguen recuperar l’essència i els valors de la cultura clàssica i dels seus principis ètics i estètics, que poden tenir un model perfecte en les extraordinàries realitzacions cinematogràfiques d’un Dreyer o en les creacions coreogràfiques d’un Diaghilev en el passat o d’un Kylián als nostres dies.

En aquest sentit, bona part del món de la dansa contemporània de casa nostra, afectat (mal que li pesi) per la dependència d’un públic massa àvid d’impressions sovint alienes al món més genuïnament artístic (tenyides d’un cert deix exhibicionista que la televisió ha fomentat i ha erigit com a model) i molt sovint subsidiari de mòduls més propis de l’esport de competició que de les arts del moviment, caldrà que sàpiga renunciar, en una aposta no sempre agraïda, a la temptació per l’excés i l’èxit massa fàcil.

En això, val la pena destacar que aquest concert, organitzat pel Palau Robert dins del seu cicle anual de primavera (la recaptació del qual es destina a la Fundació Sida i Societat per a persones afectades per la sida) va desvetllar l’interès sincer d’una persona vinculada a la plana major del periodisme televisiu català, la periodista Maria Gorgues, dels serveis de Cultura de Televisió de Catalunya, envers el treball de Julia Koch en el camp de la dansa i la polifonia, fet que representa un pas endavant per a la normalització d’un nou concepte coreogràfic basat en paramètres eminentment musicals. Tanmateix, val la pena destacar una certa incoherència: estem parlant de “polifonia” (de la veu i del concepte de simultaneïtat sonora extrapolat al moviment dels cossos), però en aquest cas, a la polifonia vocal s’hi oposava una “monodia” corporal, en tractar-se d’un ‘solo’ de dansa i no d’una creació per a conjunt; i és que, en un estadi tan emergent, aquesta breu representació era un simple tast.

Afegeix un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>