Comentari al Programa de Mà del ‘Projecte: La Plage’ (Sala Ovidi Montllor de L’institut del Teatre-Barcelona, 18, 19 de Setembre)

Publicat el 18/09/2010

“El deambular de l’home contemporani a la recerca de les falses promeses d’un món hostil, serà recompensat quan es convenci, finalment, que l’única promesa veritable és aquella que nia dins del “seu” món; només així, a través de la recerca interior (única recerca possible), s’acomplirà la profecia que els déus van proclamar en els temps immemorials d’un passat que és també futur”.

’La Plage’

’La Plage’, una representació escènica amb dansa contemporània, teatre, projecció visual, enregistrament de sons ambientals i música en directe és un projecte que la coreògrafa Julia Koch va començar a gestar l’any 2003, arrel de les seves primeres col·laboracions amb artistes vinculats a institucions com el Ridge Theater, el Wooster Group i la Brooklyn Academy of Music de New York. El treball intermitent al llarg d’aquests anys, amb anades i vingudes, curtes estàncies i molta planficació a distància ha donat com a resultat aquesta realització, que representa el seu treball de final de carrera i que l’Institut del Teatre acull a la Sala Ovidi Montllor.

L’acció de La Plage (originalment ‘The (la) Plage Project’) transcorre en una estació de tren de l’àrea mediterrània de la Catalunya Nord i té com a centre d’interès les situacions que es generen a dins d’una gran estació de ferrocarril. Igual que un aeroport o un gran temple, una estació internacional és, malgrat la munió de representants de la comunitat humana que s’hi aplega (o potser, gràcies precisament a aquest mateix aplegament!), un lloc d’anonimat que provoca, involuntàriament, relacions interpersonals imprevisibles. Per la seva capacitat d’abstracció, tot gran espai permet relativitzar el concepte de temps, que pot restar immutable, avançar o retrocedir en el seu devenir lineal. A ulls d’una ment creadora, el deambular amunt i avall d’aquest conjunt bigarrat de personatges, cadascun amb les seves cabòries, per l’estació d’aquesta història, veritable temple surrealista presidit per un gran “rellotge intemporal”, és una font inesgotable d’inspiració.

Una de les virtuds de Ribermúsica és la capacitat de canalitzar qualsevol proposta que s’adigui al seu ideari, per llunyana que pugui resultar en relació a les seves possibilitats reals. De la redimensionalització de La Plage d’acord amb els principis de Ribermúsica n’ha sortit una acció escènica que recull el simbolisme subjacent en el món artístic de Julia Koch. Els cinc ballarins protagonistes conformen un microcosmos que reflecteix les inquietuds de l’home d’avui, les seves servituds, els seus anhels, els seus temors… Tots ells, en les seves diverses combinatòries, graviten a l’entorn d’un sol personatge motívic, l’actor Daniel Zipi, testimoni mut, en complicitat amb els espectadors, de les seves vicissituds, recollides en el dens treball coreogràfic, que investiga en les dinàmiques físiques i emocionals dels personatges i treballa tot el joc de coincidències, reincidències i accidentalitat a través d’imaginatives escenes corporals, d’una poètica intensa i sorprenent.

Més enllà de l’anècdota del seu camí impossible fins a una platja inexistent, La Plage vol reflectir la follia de l’ésser humà en la seva singladura per un món en declivi que assisteix resignat a la seva extinció. Però tanmateix, d’entre l’anunciat apocalipsi i enmig de l’onírica música creada per Ted Hearne, van aflorant, com pinzellades, sons megafònics i petits murmuris (sons reals, extrets d’una estació real de prop d’una platja existent); són les veus de la pròpia humanitat que proclamen, com un clam d’esperança, aquesta sentència: “el deambular de l’home contemporani a la recerca de les falses promeses d’un món hostil, serà recompensat quan es convenci, finalment, que l’única promesa veritable és aquella que nia dins del “seu” món; només així, a través de la recerca interior (única recerca possible), s’acomplirà la profecia que els déus van proclamar en els temps immemorials d’un passat que és també futur”.

I en aquest punt, un incís: tot i sabent que ‘La Plage’ no té res de representació còmica, sinó que és un divertiment estètic en l’inclassificable estil coreogràfic de Julia Koch, no puc evitar que em vingui a la memòria el divertidíssim film ‘Les vacances de Mr. Bean’, amb tot el seguit de peripècies del genial Rowan Atkinson i el seu inseparable el petit Max Baldry per les estacions franceses, fins a aterrar al bell mig de la sala de projeccions del Festival de Cannes i orquestrar, davant mateix de la pantalla, un inversemblant repertori de disbarats davant la perplexitat dels espectadors i la desesperació d’un fatxendós Willem Dafoe. La travessia final de Bean per damunt dels cotxes fins arribar a la platja, on conflueixen plegats tots els personatges del film en un reconfortant bany de multituds, és la hilarant coronació d’una hiperbòlica paròdia dels desvaris humans.

Aquest projecte, que es presenta en versió reduïda, sense elements escènics i amb la música enregistrada, és el punt de partida d’una futura coproducció entre Ribermúsica i l’Escola Superior de Música de Catalunya. Tot i la seva ambició, pot ser la primera incursió internacional de Ribermúsica, per l’oportunitat de col·laborar amb artistes importants de New York i per la possibilitat de portar aquesta producció a la ciutat dels gratacels.

Afegeix un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>