Comentari al Programa de Mà de ‘La Travesía’

Publicat el 03/03/2011

(Antic Teatre, 3, 4, 6 Març – Convent de Sant Agustí-Barcelona, 6 Abril)

La Travessia Després De La Travessa

Després de l’èxit obtingut amb les representacions de ‘La Plage’ a la Sala Ovidi Montllor, Julia Koch i Daniel Zippi inicien, amb ‘La Travesía’, el segon capítol de la seva “trilogia urbana”, que té Barcelona com a laboratori d’experimentació; el nou compost ja ha passat tots els controls i està llest per a ser embarcat amb una clara destinació. El dit de Colom assenyala, amb precisió cartogràfica, el camí de les Índies que ha de portar la mercancia fins el Baryshnikov Arts Center de la ciutat dels gratacels, que és una de les meques per a qualsevol especialista en filigranes corporals que no es conformi amb la normalitat nostrada, igual que Hollywood ho és per a aquells a qui el verí del teatre de pantalla ha segrestat i condensat dins del cel·luloide (com aquella mosca amb cap humà, empresonada dins de l’ormeig de l’aranya, que Vincent Price i el comissari observen, consternats, al final de ‘The Fly’), delerosos d’emprendre el camí dels òscars.Per a aquells que coneixem les malèvoles intencions dels dos alquimistes, aquesta “trilogia urbana” és, en el seu conjunt, un periple per les derives de l’impossible, pels camins surrealistes de l’onirisme, la follia i la psicosi col·lectives, que ens poden portar pels camins de perdició, llevat que sigui proclamat algun exorcisme.

La Plage era el somni impossible, la utopia del desencís, el destí estroncat d’uns personatges que deambulaven (fora del temps) “a la recerca de les falses promeses d’un món hostil” per una estació fantasmal de ciutat costanera (de diverses ciutats costaneres alhora), envaïda per presències espectrals, veus megafòniques i cordes esquinçades per laments d’ultratomba. Dinosaures de ferro proferien, amb ostinatos metronòmics, la seva lletania d’improperis i esbufecs per a humiliació i tortura dels dos operaris, que amb convulsions elèctriques es retorçaven per les tres andanes il·luminades, en una agònica capitulació. Sirenes voluptuoses i altres criatures abissals temptaven la sort dels mariners i d’alguns espectadors (que s’ho miraven de lluny). Ni tan sols el vals mel·liflu de Ted Hearne, delicatessen de conte de Perrault o Disney enmig del parc juràsic metal·lífer, podia conjurar la mala astrugància, i el punt culminant de la vetllada fou la irrupció de la petita ventafocs espaordida, assetjada, com la bella Ann Darrow, pels cinc king kongs de New York. Al final, dos supervivents del naufragi de fora el mar -home i dona-, esbufegant exhausts com aquells monstres del Juràsic, es contornejaven davant la platja impossible, en una també impossible eròtica i untuosa dansa, fins a desaparèixer en la nit dels temps; d’aquells “temps immemorials d’un present que és també futur que, segons la profecia, els déus van proclamar”.

La Profecia també va predir ‘La Travesía’, i ara, aquells mateixos personatges, més algun desprevingut que han trobat al seu pas durant la travessa del desert tardo-hivernal, han renascut de les cendres i arriben a ‘The Intersection’ (‘The return of The Magnificent Seven’, podria ser el títol del film). Al seu redós, arrosseguen tot d’incauts espectadors que (ara sí) han caigut a les seves mans, igual com André, el temerari científic (David Hedison), cau en mans de l’aranya a ‘The Fly’. Només que ara, la pròpia intersecció farà possible, pel poder de la creu, consumar l’exorcisme i arribar al tercer capítol (i al final de ‘La Trilogia’) amb un final de conte de fades, com els films de Hollywood. Això sí: millor no creuar-se de braços; si pot ser, creuem els dits!

Afegeix un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>